30 de des. 2014, 7:17 publicada per Montserrat Figueras
[
actualitzat el 27 d’ag. 2016, 2:30
]
 Ser pare no és una tasca fàcil, cada dia és un nou repte. Avui tractarem el tema de la sobreprotecció versus la sobreexigència, tan negatiu pot ser una cosa com l’altra. Per això, abordarem el tema des d’un vessant positiu: l’autonomia i la responsabilitat.
Educar consisteix en ensenyar als nens a ser autònoms i responsables. L’autonomia ha d’iniciar-se en la primera etapa de la vida. Des de ben aviat, fins i tot des que poden manipular una cullereta o mengen farinetes els hem de deixar que toquin i s’embrutin, sense por per part nostra. No només es diverteixen, també els ajuda a explorar i experimentar.
Per això, els pares hem d’aconseguir l’equilibri entre la tendència innata de protegir els nostres fills i la necessitat d’anar deixant el fil perquè puguin valdre’s per si sols, tenint en compte l’edat del nen, les seves capacitats i la seva personalitat.
Què significa ser autònom? Ser un mateix, amb una personalitat pròpia i diferent de les altres, amb els nostres propis pensaments, sentiments i desitjos. Això ens garanteix tenir la capacitat de no dependre dels altres per sentir-nos bé, per acceptar-nos tal i com som i tenir la seguretat que serem capaços de valdre’ns per nosaltres mateixos durant tota la nostra vida. Créixer amb autonomia i responsabilitat ens proporcionarà un grau de maduresa suficient per enfrontar-nos als reptes de la vida i per ser més feliços.
Què podem fer per potenciar l’autonomia dels nostres fills? - Els animarem a que prenguin les seves pròpies decisions i els permetrem que s’equivoquin perquè puguin aprendre dels seus propis errors. Hi ha moltes decisions que poden prendre, des d’escollir la roba fins a negociar el repartiment d’algunes tasques de casa entre els germans. Òbviament, les decisions han d’estar supervisades pels pares i si veiem que s’equivoquen, hem d’aconsellar-los i explicar les possibles conseqüències de les seves decisions, però no imposar les nostres.
- Deixarem que prenguin la iniciativa i lluitin per allò que desitgen. Quan ens plantegin que els agradaria fer una activitat, com apuntar-se a futbol o aprendre a tocar un instrument, encara que creiem que no en tenen facultats per dur-les a terme, no hem de desanimar-los sinó estimular-los per tal que compleixin la seva il•lusió.
- Reconeixerem l’esforç i els felicitarem pels assoliments, per petits que siguin, respectant el ritme de cadascú i no esperant els mateixos resultats que els altres nens o els germans més grans, ja que cada infant té unes habilitats diferents. D’aquesta forma, cada cop estaran més motivats per intentar nous reptes.
- Vigilarem de no anticipar-nos a les accions dels infants. A vegades pensem que encara són petits o poc capaços. En d’altres ocasions, ens resulta més còmode i ràpid fer nosaltres la tasca enlloc de donar més temps perquè la facin ells. Però els nens necessiten assumir algunes tasques com recollir les seves coses, ajudar a casa o vestir-se sols. Per ensenyar hàbits d’autonomia s’ha de començar per petites tasques i de forma progressiva, anar afavorint responsabilitats més importants.
- Incorporarem hàbits en diferents àmbits de la seva vida, també l’acadèmic o el social. Sovint, ens trobem nens poc autònoms amb els deures. Hem de saber que els deures els han de fer ells i sota cap concepte els hem de fer els pares. Els animarem a que resolguin els seus dubtes, consultant un llibre o a Internet. L’objectiu és que no depenguin tant de nosaltres. Quan ens preguntin el per què de les coses, els convidarem a pensar, a que exposin el seu parer. Algunes vegades encertaran, d’altres no, però el més important és que ells trobin la solució. A nivell social, els hi hem de permetre que vagin a casa dels amics o que convidin a amics a casa nostra, que organitzin jocs, que resolguin els petits conflictes que sorgeixin entre ells.
- Fomentant que facin no només allò que els agrada i el que els resulta útil sinó també allò que és bo per a ells, independentment de si els ve de gust o els agrada. Per això els pares hem d’exercir un cert control, però deixant-los fer, per exemple, interessant-nos per les seves amistats o quan els nens més grans fan els deures sols, puguin consultar-nos. Alhora, no els hem d’atabalar i hem de deixar que siguin ells que ens expliquin o demanin les coses quan els hi vingui de gust. És essencial que els hi donem la seguretat que proporciona saber que sempre podran comptar amb nosaltres.
- És important que els pares siguem constants davant l’aprenentatge d’un hàbit, que els hi expliquem com es fa el que se’ls demana i, al principi, els hi facilitem. Per aprendre una tasca, com vestir-se sol, banyar-se o menjar, primer s’ha de mostrar com es fa i un cop ho han après, ho han de fer cada dia.
I ara si, us deixem amb una frase de Dalai Dama perquè pugueu reflexionar: “A qui estimes, dona ales per volar, arrels per tornar i motius per quedar-se”.
Autor: Nucli Psicologia i Logopèdia.
|
|
