Avui parlem amb... Maria Jaques Cabanes, neuropsicòloga i psicòloga infantil  El meu objectiu és el creixement global, harmònic i feliç dels petits. Col·legiada pel Col·legi de Psicòlegs de Catalunya (Núm.Col. 16095) i Acreditada pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. Sóc llicenciada en Psicologia per la Universitat de Barcelona, he realitzat un màster en Neuropsicologia Clínica i Rehabilitació Cognitiva i un postgrau de Psicologia infanto-juvenil. A partir d'aquests estudis, anys de feina i molt aprenentatge, he orientat la meva carrera professional cap a la infància, i és que tinc debilitat pels més menuts. M'he anat especialitzant en la valoració, diagnòstic i tractament de trastorns de l'aprenentatge, emocionals i conductuals que puguin estar interferint en el correcte desenvolupament dels nens/es. Treballeu cada dia amb infants. Quin són els principals problemes que presenten avui en dia? Els motius de consulta més comuns van des de dificultats d'aprenentatge a dificultats emocionals o familiar. La societat ha canviat en les últimes dècades i el fet d'acudir a un psicòleg infantil no es considera gens estrany. A més a més, els professionals de l'educació estan més formats sobre el tema i a la que veuen que un nen no adquireix aprenentatges amb el ritme que seria l'esperat o mostra conductes que no són pròpies per edat, ens el deriven a nosaltres per valorar-ho. Igualment, els pares crec que som més exigents amb el benestar dels nostres fills, i acudim per saber com gestionar millor certes conductes, perquè sospitem de baixa autoestima, ansietat o manca d'habilitats socials per exemple. S'ha parlat d'un excés de diagnòstics de TDAH. Com a professional, quina és la teva opinió sobre aquesta qüestió? Efectivament hi ha hagut un excés de diagnòstics. La raó pot ser que els últims anys s'han fet molts estudis, i en haver-hi més coneixement i informació en facilita la detecció. Però clar, també comporta la detecció de falsos positius, és a dir de nens que se'ls ha etiquetat de TDAH, quan no ho són. No tots els nens moguts o despistats compleixen els mínims requisits per a ser diagnosticats. Existeixen molts altres factors (emocionals, maduratius, etc.) que poden estar interferint. Per evitar confusions, recomano una acurada exploració clínica i neuropsicològica, i davant el dubte, jo esperaria a diagnosticar "TDAH". Es pot anar treballant amb el nen la simptomatologia i revalorar al cap d'un any per establir diagnòstic definitiu si es considera necessari. Quines poden ser les causes que els resultats a l'escola no siguin bons malgrat que s'esforça molt? Si el nen és responsable, amb una bona actitud vers les tasques escolars i conviu en un entorn equilibrat i estable, primer de tot s'hauria de valorar que emocionalment no hi hagi res que pugui estar interferint, és a dir: ansietat, tristesa, preocupació per les relacions socials, etc. Descartant això, les causes més probables solen ser mancances en algunes capacitats cognitives (d'atenció, memòria, intel·ligència, organització, etc.) o bé a un trastorn d'aprenentatge específic com per exemple dislèxia o TDAH. Aleshores, un cop detectat el problema es recomana una reeducació psicopedagògica, que és diferent d'un reforç escolar. S'estableixen objectius específics segons el cas, treballant no només la part acadèmica, sinó que també s'estimulen les habilitats cognitives i es potencien els factors emocionals i de conducta (autonomia, hàbits, autoestima, etc.). Són tractaments molt ben acceptats pels nens i ràpidament es van veient millores. Tauletes i mòbils, el gran debat. Són les noves tecnologies les responsables de les dificultats d'atenció i concentració que presenten molts nens i adolescents? No considero que hi hagi una relació directa, però sí que amb l'ús d'aquestes tecnologies impedim que els nens potencien la seva atenció i la seva tolerància a la frustració i fem que tinguin un llindar de motivació massa elevat. És a dir, aquestes tecnologies, són visualment molt potents i amb una sobrecàrrega d'estímuls important, per tant, és tanta la motivació que produeixen que l'atenció que necessiten els nens és mínima. Per això, per exemple, els nens amb TDAH els hi agraden tant. Però què passa quan els posem davant d'un llibre de naturals per exemple? Els hi sembla molt desmotivant i necessiten una concentració a la qual no estan acostumats. El mateix passa quan acostumem els nens a jugar amb el mòbil en un restaurant o en el cotxe. El dia que no els hi deixem s'avorriran i es comportaran malament, perquè són situacions molt poc estimulants i ni de lluny s'apropen al seu llindar de motivació. Els hem d'ensenyar a saber esperar, a ser creatius, a conversar amb nosaltres, etc. Però, òbviament, considero que amb un ús coherent i amb control dels pares no passa res. Tampoc hem de ser extremistes. Quines són les pors dels infants d'avui en dia? Jo crec que les pors que tenen els nens actualment són molt semblants a les que hem pogut tenir nosaltres. Perquè són respostes "normals" adaptatives de l'ésser humà, o sigui que qui més o qui menys ha tingut alguna. Les pors van canviant amb l'edat a mesura que el nostre sistema psicobiològic va madurant. Les primeres solen ser de separació, després pors físiques (a animals), abstractes (a la mort per exemple) i cap a l'adolescència són pors més socials (fer el ridícul). Davant les pors dels infants, els pares tenim el paper més important i hem de tranquil·litzar-los i empatitzar amb ells. Per què hi ha tanta ansietat i depressió infantil? Per desgràcia els trastorns de l'estat d'ànim i d'ansietat ja no són només cosa d'adults. Com he dit abans la societat ha canviat en les últimes dècades a passos agegantats. Jo crec que, per una banda els nous coneixements han facilitat la detecció i per això sembla que hi ha un augment d'ansietats i depressions. Però per l'altra, opino que potser vivim en una societat inconformista que aspirem a una contínua progressió. Els nens, que són com esponges s'empapen d'aquesta sensació de "sempre voler més", i això pot produir un estat de tristesa i d'alerta que amb una predisposició psicobiològica i genètica es pot convertir en ansietat i depressió. Què poden aportar professionals com vosaltres als pares i als infants? Doncs a vegades, amb la psicoeducació als pares millora la problemàtica, perquè entenen el funcionament del seu fill i la dinàmica familiar creada. Per tant, donar informació i les pautes adequades als pares seria una de les nostres eines més importants. També amb el treball directe amb els nens, aportem el suport i les estratègies necessàries per "superar" el que hagi estat el motiu de consulta. I amb aquest treball aconseguim benestar, calma, seguretat i felicitat. Per a un nen que ho passa malament és molt gratificant que en un entorn espontani i lúdic, empatitzem amb ell i posem paraules a allò que potser no sap expressar. És normal que alguns pares ens puguem sentir malament quan portem al nostre fill /a al psicòleg? És a dir, que ens sentim responsables de què alguna cosa no hem fet bé? Sí, és normal. Sobretot quan es tracta de temes d'hàbits i obediència ("no em fa cas" "no recull mai les seves coses", etc.) o relacionat amb l'estat emocional del nen ("plora per res"). Jo sempre, intento tranquil·litzar i fer-los veure que ser pares és una marxa de fons, que segur que ho fan el millor que saben, que ningú ens ensenya i que cada nen és d'una manera. Els consells de la iaia, de la veïna o de l'amiga no sempre ens serviran. Per això és important la feina dels psicòlegs infantils, ja que el nostre feedback objectiu ajudarà a entendre i racionalitzar el problema, a fer-nos conscients i analitzar com actuem o parlem amb els nostres fills. La societat i el ritme de vida dels pares, passa factura als nens? Jo crec que sí. Perquè les exigències laborals, i fins i tot socials, de la majoria de pares no permeten estar tot el que es voldria o s'hauria d'estar amb els fills. Però també és veritat que no és tan important la quantitat de temps que compartim amb ells sinó la qualitat (em refereixo a jugar amb ells, implicar-nos amb allò que està fent, mirar-lo, escoltar-lo, etc.). Sembla molt obvi però vaig llegir un article que deia que els pares d'avui en dia no sabien estar més de 10-15 minuts seguits amb els seus fills amb dedicació plena cap a ells. És per pensar-ho tot plegat! Quina repercussió pot tenir la facilitat que tenim a l'accés d'informació a l'hora de tractar els nens a casa? Actualment és impensable descontextualitzar la societat en què vivim amb el món digital. La part bona és que trobem pautes i eines per a com "afrontar" les mil situacions que ens podem trobar amb els nostres fills. La part dolenta és l'ús i la credibilitat que en fem d'aquesta informació. És a dir, buscar unes pautes per a com treure el bolquer al teu fill potser de gran utilitat però intentar autodiagnosticar o autogestionar algun tema més delicat potser contraproduent. Jo recomano llegir consells, idees o algunes pautes que ens puguin servir de guia però no anar més enllà, perquè no sabem d'on prové tota la informació. Com he dit abans cada nen és diferent i únic i no hi ha tractaments ni solucions universals.  Autora: Laura Sanjuan  |
|
|