Les peripècies d’en Samuel (Índia), en Carlos (Argentina), en Jackson (Kenia) i la Zahira (Marroc) a Camino a la escuela ens recorden que un gest tan senzill pels nostres fills com anar  a classe -a peu de la mà del pare, la mare, els avis; en cotxe; en bicicleta; en autobús escolar o en qualsevol altre transport públic...- és en molts punts del planeta una autèntica trifulga. 

Com el cas d’en Samuel, un nen indi que ha de fer els quatre quilòmetres que el separen de l’escola en cadira de rodes, per una carretera sense asfaltar i sovint plena de fang, pedres i sots; si no fos pels seus dos germans petits no ho aconseguiria. Tampoc és fàcil per la Zahira, que viu a 22 km del col·legi: quatre hores cada dia amunt i avall no li treuen les ganes  d’aprendre i formar-se perquè sap, ella i els seus pares, que l’educació és l’únic vehicle que la pot conduir cap a una vida millor.

Camino a la escuela, guardonat amb el premi Cesar 2014 al millor documental, ha comptat amb el patrocini de la Unesco i té el suport d’Unicef, a qui es donarà 1 euro per cada DVD venut. Però la solidaritat no acaba aquí: l’Associació Sur le chemin de l’école neix per ajudar a fer més planer l’accés a l’educació a nens d’arreu. Perquè, no ho oblidem, hi ha actes quotidians que  pels nostres fills no requereixen cap esforç i que, a l’altra banda del món, poden suposar tota una aventura.